8 i 9 de novembre

Sovint les paraules ens defineixen, a nosaltres i al nostre entorn. El llenguatge com a manera de comunicació en una etapa inicial, ha donat pas a un món que s’ordena i s’entén, en base a les paraules i als significats que atorguem individualment i col·lectivament com a societat a les mateixes. Especialment amb el mitjans de comunicació com a eina, que es dediquen sistemàticament a omplir el llenguatge de determinats valors i connotacions, habitualment d’acord a la seva línia editorial. Fa uns mesos estudiava com algunes paraules poden estigmatitzar determinats col·lectius, per exemple en el cas de la paraula “bojos”, i tots els significats adherits a ella durant anys i anys, quan hauria de definir objectivament un col·lectiu de persones que compleixen uns determinats paràmetres de diagnòstic. És un exemple, però n’hi ha molts a diferents nivells. No entraré mes a fons en tot aquest tema, perquè no estic lo suficientment preparat, i a més això és un blog de viatges ☺, però m’ha fet reflexionar al voltant d’aquest tema, el post d’ahir de l’Eva en que parlava de la rutina.

Sovint al concepte de “rutina” li assignem uns significats que van més enllà d’alguna cosa que repetim dia rere dia. En aquest cas habitualment negatius. Cadenes invisibles que lliguen la nostra quotidianitat i que no ens permeten fer allò que volem, la rutina associada al treball, de dilluns a divendres, i el cap de setmana de llibertat i gaudir. La meva vida és molt rutinària, necessito canviar-la, necessito emocions noves. Moltes aventures trencadores, comencen com això, amb il·lusió per trencar una rutina, nosaltres inclosos, deixar de treballar és un d’aquells anhels que tothom tenim en el més alt dels esglaons de la piràmide dels somnis.

Però el meu cervell desperta, de vegades ho fa, i pensa… una mica, no massa, que no hi està acostumat… i això que fem aquí, és també un rutina, amb menys variacions que les que fèiem a la nostre vida passada ☺ Però sobtadament, ens agrada, ens encanta. Potser el fet que la marca en positiu, és que nosaltres la hem composat des de l’inici fins el final, i que decidirem quan acaba, però en essència és una rutina. Així que tot això espero recordar-ho, el dia que torni a una “normalitat” vital, i em senti asfixiat per unes cadenes que m’agafen i no em deixen moure. Que el record d’aquests moments, em faci positivar la rutina, i em resti valors negatius, fent més agradable el dia a dia. Fent que una petita tanca, no em separi de la bellesa de la felicitat, i saber que la quotidianitat també ha de tenir el seu cantó positiu. Hi ha de ser, l’haurem de trobar.

I així pensant, entre arrencada i arrencada del cervell, dos dies més… rutinaris ☺.

Esmorzar, i seguir amb atenció la vida dels crancs, i de resta de la platja…

Jugar a l’aigua, com criatures de quaranta, que gaudeixen de la senzillesa de xapotejar i xapotejar….

Seure a la vora, en aquella franja de sorra, on el mar i la terra pugnen pel seu regnat, mentre nosaltres aliens a aquest dura lluita, ens conformem a sentir els seus efectes amb cada remullada….

Passejos, per aquestes interminables platges. Plenes de gent en determinats punts, i de solitud en la major part del camí. Somriures d’aquesta gent, que entren al mar amb la roba posada, quan al costat una occidental llueix un bikini de reduïdes proporcions…

I com no , allò que omple de màgia els nostres moments, com ho feien les nits plenes d’estels als deserts de Mongòlia. Aquí els capvespres, infinits en la seva bellesa, que capritxosament, el sol com a actor principal, i núvols, mar, i sorra com a secundaris, fan una pel·lícula d’Oscar. D’aquelles que tens al costat de la tele, i una vegada i una altre t’agrada visionar, tot i que ja coneixes tots i cada un dels diàlegs. Aquí a Goa l’argument sempre és el mateix, al igual que els actors, però la seva interacció diferent cada dia, fa que esperis el que esperis, para atenció perquè la pel·lícula et sorprendrà i et captivarà cada jornada de projecció.

I per últim, una explicació d’un canvi de plans. Comentar-vos que seguirem amb aquesta rutina uns dies més. Que ens quedarem a Benaulim tot i que així no ho teníem pensat. El nostre pla de ruta passava per anar a Kerala, més al sud de l’India, però els trens estaven impossibles, i esperàvem a un dia abans per comprar el Taktal (una mena de ticket d’emergència), però cap agència no ens ho feia, al contrari que en qualsevol altre lloc de l’Índia on es barallen per fer negoci, i havíem d’anar a la estació, amb lo que significava desplaçament, cues, etc…

Així que com per aquí estem de luxe, Kerala ho deixarem per un altre ocasió, i toca platgeta fins al penúltim dia de la Índia, que per el dia 12, per sort si que hem trobat tren…