10 i 11 de novembre

Noi coneix noia, noia coneix noi. A la platja, a la sorra, estiuejant al novembre, a les platges de la India.

Ella, radiant de passar les vacances amb la seva família, anant i tornant com sempre han fet. L’aigua és el que mes li agrada, però sempre s’ha deixat portar pel mar, i que l’acompanyi en aquest viatge. Sabia que aquest seria diferent, que alguna cosa dins d’ella havia de despertar, però l’afrontava com sempre.

Ell, de viatge amb uns amics. La seva millor amiga, havia quedat trista allà a terres catalanes, però sabia que era una oportunitat única, i que l’havia de deixar marxar, que d’aventures i d’històries per explicar en tornaria ple. Després del petit captiveri que va haver de passar a Agra, sense saber molt be perquè, sabia que la balança s’equilibraria, i que alguna cosa meravellosa havia de pesar al seu favor.

Un dia solejat a més no poder. Mig matí, i bandera vermella com la majoria dels dies, que marcava les fortes onades i corrents de l’Índic. Seguint i deixat-s’hi portar, ella a la platja, una solitud que no buscava però que l’ajudava a pensar, i de la qual gaudia sense presses.

Ell passejava, el sol li bronzejava la pell, i l’aigua de mar el feia sentir viu quan hi entrava en contacte. De sobte, un silenci, el mon es para, aixeca el cap, i la veu. S’apropa, amb lentitud, i en el primer moment que les seves mirades es creuen, s’adona que sent, allò que de tant i tant de lluny n’havia sentit a parlar.

Ella somriu, i li allarga un dels seus braços, que ell agafa amb la intenció de no voler-lo deixar anar mai més. Dues paraules d’amor, no en sabien més tenien quinze anys, però no en calen més. Una llarga abraçada, que culmina amb un petó. El primer, el millor, que els obre en canal perquè la energia es comuniqui i s’intercanviï, sacsejant cada racó dels seus respectius cossos.

Els dies feliços continuen, els viuen. Somriuen a la vida, i ella els hi retorna, però un núvol negre que de lluny s’apropa. No en parlen, però en són conscients. El temps passa, i ell sap que ha de marxar. Li demana que el segueixi, però ella no pot. I així passen els dies entre la felicitat de saber-se junts, i el desencís de la seva inevitable separació.

Finalment arriba el dia, un adéu. Un fins sempre que recorre tot el litoral, i la pena que omple l’oceà. Però una promesa, tornarà, la buscarà, i farà tot el que faci falta per estar junts, ara no pot ser. Unes llàgrimes per la pèrdua, però un gran somriure pel viscut. L’últim petó que segueix a una interminable abraçada, per intentar que l’essència dels cossos no es separi, tot i la distància.
Una última foto junts. Un adéu, o un fins després…..

I així hem passat aquest dos últims dies, inventant històries ☺. Gaudint de la vida, i del romanç entre el Ratlletes i l’Estrella. Fent de les coses senzilles el nostre pa de cada dia, perquè acompanyi els nostre dos últims dies sencers a Goa.

Més aigua i platja, més capvespres de somni que ens segueixen cridant a primera fila per contemplar-los tot i ja haver-ne vist molts i molts. I passejades, buscant històries per explicar, no només la nostra. Fotos que segur penjarem a casa, sigui on sigui, i amb el poder de la imatge, ens evocaran al sentiment d’aquests dies.

Ens fa pena deixar aquest indret, perquè aquest és un dels llocs on ens hem trobat bé de veritat, però notem que ja toca marxar. Que encara que no tinguéssim bitllet pel dia 12, aixecaríem àncores i ens desplaçaríem, perquè el món és molt gran, i queden moltes i moltes coses per veure i aprendre. Però a Goa segur que hi tornem, perquè ens ha encantat, i a més a un preu molt assequible. Crec que el vols des de Barcelona també ho són….

I per aquests últims dies, intentar fer tot el millor que hem fet aquest dies. Així que com no. El primer una última visita al Malibu, i el seu chicken Korma deliciós un altre vegada.

Esmorzars de luxe, i els jocs a l’aigua pel matí.

Un massatge al migdia de l’últim dia, per gastar les poques rupies que ens queden, i senzillament perquè és una delícia com el fan.

Uns passejos llargs per la platja, descobrint altres ressorts que tenen una pinta espectacular.

El sol que cau, i ens deixa els capvespres que ens meravellen.

I soparets al Anthy’s, sobretot el plat de calamars fregits amb mantega i allets, al qual ens hem convertit en addictes, i que se’ns fa la boca aigua només de pensar-hi.

I res, a dormir, que demà toca fer motxilles. Així que mosquits aprofiteu, i feu banquet de comiat que avui és l’última oportunitat…. ☺