6 de desembre

Potser estem una mica tronats, potser ja adaptats a tot, assilvestrats del tot ens va bé, o acostumats a esperar sense desesperar, o potser simplement que ens agraden les coses curioses i úniques que deparen països com aquest. Sis hores i mitja ahir d’autobús ahir, i avui un retorn combinat en un tren d’aquells d’època pretèrita, més complement per carretera que sumen més de 8 hores. Total, de les últimes 36 hores, n’hem passat més de 14 en trajecte… però ho hem gaudit de valent, i és que de vegades no es tracta del punt d’arribada, si no del camí que fas per aconseguir-ho. Potser una bona metàfora de vida a aplicar, a més coses de les que pensem.

A les vuit i mitja obrien la venta de tiquets, per al tren que a les cinc sortia de la població de Lashio. Nosaltres amb esmorzar fet, i motxilles a l’esquena caminàvem per camins de sorra mentre el tren ja feia recorregut per trobar-nos a l’estació. La orientació en aquests pobles no sempre és fàcil, però sempre pots tirar de recursos, i en aquest cas quan apareix la via del tren sota els teus peus, saps que només hi ha dos camins a agafar, dreta o esquerra, perquè aquí de vies només n’hi ha una.

Preguntant a uns nens que corrien, ens indiquen el camí correcte, i fent el camí per sobre del metall que una hora després trepitjaria el tren, en un tres i no res, apareix alguna cosa semblant a una estació de tren.

Cinc minuts abans de dos quarts, així que un noi que hi ha per allà, ens fa seure i esperar els cinc minuts de rigor. Els aprofitem per comprovar el mecanisme de la venta, i com les noves tecnologies no han arribat a aquest punt. La llibreta i una mena de radio-telèfon es van creuant per marcar el seients ja venuts en altres estacions. L’hora adequada i arriba el mestre d’estació. Ritual conegut, passaports, i a pagar en dòlars com a tot el que depèn directament del govern. Curiós que no permetin el pagament en la seva pròpia moneda, només dòlars americans, dels nous, i sense cap guixada ni estrip. En podem donar fe, que algun dels nostres no els han volgut per una petita guixada. Això si, després ens els ha demanat per donar canvi a uns altres estrangers. ☺ Contrasentits d’aquest país, més concretament del govern, que ensopeguen de ple amb la teva lògica, quan per exemple, els bitllets autòctons, són tan vàlids quan són nous com quan et tornen el canvi en un bitllet en tres trossos.

Abans de les nou i mitja, hora informada al plafó, un potent i inconfundible so anuncia l’arribada del tren. Hi ha dos tipus de vagons, un més car de 6 dòlars, amb seients tous, i un de 3 dòlars amb seients de fusta. Nosaltres seguint les recomanacions dels blogs llegits agafem el car, perquè segons podem comprovar tot iniciada la marxa el bots són continus i exagerats. Una mena de dansa ferroviària que segueixen cada vagó pel seu compte, sense cap harmonia, com si anés cada un a la seva i en qualsevol moment es poguéssim separar. És divertit, si mires per la finestra sembla que el tren balli una conga amb un moviment discontinu i nerviós. A dins, no va ple, i la gent d’aquest país es mereix un capítol a part, perquè en les distàncies curtes és on et roben el cor. Somriures de nens i adults, mentre comparteixen alguna de les coses ben variades que poden tenir per menjar, i fan que el temps passi volant al seu costat.

Les primeres quatre hores passen entre aturades a diferents estacions plenes de quotidianitat, on el baixar i pujar del tren, t’ofereixen oportunitats úniques de capturar essència de vida.

A més de l’omnipresent boti-boti, que combina amb alguna estoneta de tranquil·litat. Això també, finestres obertes, i al passar tocant els arbres, acabes ple de fulles, branques, i algun animaló diminut, que arrencat del seu sofà d’una fulla qualsevol, et mira sorprès.

A partir de la quarta hora, el plat fort. Aturada de la màquina per part del conductor. Tots d’en peus. Moviment de càmeres, i intentar agafar un bon lloc a la finestra. Engeguem, velocitat adequadament lenta, ens apropem, ja arriba, i pensar el que devien patir en aquest moment fa uns anys… El viaducte de Gokteik majestuós apareix entre aquestes muntanyes tallades. Es va construir cap al 1900 i discorre per una alçada d’uns 100 metres respecte al riu. La sensació al creuar-lo és espectacular, sobretot si t’apropes a les portes que no tanquen correctament, i veus com no hi ha cap protecció, i que un pas en fals et podria dur avall, ben avall. Vaig llegir a www.voltantpelmon.com, on explicava que aquests tipus de pont es construïen antigament seguint l’infal·lible mètode d’assaig-error, on si passava el tren perfecte, i si no, doncs més acer…

El tren passa molt lent, el so queixós de les vies no sé si és real, o només ho és al meu cap, però contribueix a un clima èpic. Para el temps la lentitud del tren, temps sobrat per veure-ho tot molt bé, imaginar com devia ser això fa uns anys, i a maleir algun desaprensiu que càmera de vídeo en mà, i samarreta groga de les que es veuen, ho grava tot traient mig cos fora per la finestra, i surt a totes les fotos que intento fer al travessar el pont.

A l’altre banda ja, no ha sigut per tant penso jo. Gràcies a deu devien pensar fa uns anys quan passat el tràngol feien aturada a una nova estació. D’allà en endavant recuperem la marxa, amb el sacseig del tren ja assumit, però que no deixa de sorprendre quan alguna de les criatures assegudes en algun seient, sembla que vagi a sortir disparada cap amunt.

Dues hores més, i arribem a Pyiin Oo Lwin, on ens han recomanat baixar. El tren continua fins a Mandalay el nostre destí d’avui, però no arriba fins les deu de la nit. Ara son les quatre de la tarda i buscarem algun mitjà que circuli per carretera que en unes dues horetes ja podem ser a Mandalay.

Sense saber massa bé que trobaríem, sortim i ja hi ha una camioneta amb la part del darrere descoberta, que per menys de dos euros ens porta allà on volem. Inconvenient, seient de fusta i que anirà a rebentar de gent entre turistes que baixem del tren, i a qui puguem anar recollint pel camí.

Alguna aturada pel camí per fer un mos, i per fer pujar gent, perquè tot i que sembli que no hi ha més espai per encabir ningú, estàs equivocat, i allà on van vint en poden anar vint-i-dos, i vint-i-cinc si en trobem més… Per sort, ja amb la foscor i quan comencem a acusar el cansament i la falta d’espai, ja estem arribant a la ciutat. Una aturada a un lloc que ens sembla conèixer, i baixem. Des d’allà caminant a l’hotel són uns deu minuts.

De camí, sopem alguna cosa, i un batut de plàtan que sempre va bé per fer servir de postres, i que a més està deliciosos. El maleit refredat que no l’abandonem, així que anem a dormir entre mal de cap i tos intermitent, intentant penjar algun post abans de fer-ho, amb aquestes wifis que fan d’aquesta tasca quasi bé una condemna ☺