Del 10 al 12 d’abril

Ja hem arribat, ens plantem al Top End australià. Allà on s’acaba tot i els cocodrils diuen que manen ells. Noranta mil dels d’aigua salada volten per aquests paratges. Dels que poden fer més de 4 metres i mig de llarg, però d’això ja en parlarem més endavant. Ara estem a Darwin, capital del territori del nord i ciutat més poblada amb més de cent mil habitants, i amb molta història, no molt llarga, però si moguda.

Establir una ciutat a tanta distància de tot, no va ser fàcil pels colonitzadors. Diversos intents en fals a diverses localitzacions, i finalment van donar amb la localització de l’actual Darwin cap al 1869. En aquell temps li van dir Palmerston, i va ser més tard que la van rebatejar amb el nom actual, després de que el mític Charles Darwin i les seves teories de la evolució, arribessin amb el seu “Beagle” a aquestes costes.

Diuen que l’objectiu era convertir aquest enclavament en un nou Singapur britànic, degut a que es troba en un lloc estratègic al mar de Timor, molt proper a les primeres illes asiàtiques. L’arribada del telègraf va ser el punt d’inici, que va permetre connectar aquesta zona amb l’exterior, tant fora d’Austràlia, com amb Alice Springs i Adelaida. Per fer-ho, van seguir la ruta que va marcar l’explorador John Mcdoual Stuart, i que dona nom a la mítica i llarguíssima carretera que nosaltres vam seguir per arribar fins aquí.

Per sort o per desgràcia, la situació geogràfica ha marcat aquesta ciutat, reconstruïda tantes i tantes vegades per diversos motius. Ciclons que l’han devastat, i els bombardejos japonesos durant la segona guerra mundial, que a més d’arrasar-la la van obligar a construir refugis que encara avui es poden visitar, han sigut alguna de les principals.

I amb aquests ingredients, pots trobar una ciutat moderna, sense cases antigues perquè entre lo explicat i les termites no en queda cap. Amb un toc jove i multicultural que ens agrada. I si a aquesta barreja, li afegeixes que han descobert reserves de gas al Mar de Timor, i que amb elles han entrat els dòlars inversors, pots entendre com han reformat tota la cara marina de la ciutat amb centres comercials, hotels i pisos de luxe, tot i que ens ha semblat que és una ciutat on falta gent. La primera impressió va ser en part, com anar a Platja d’Aro a l’hivern. ☺

I de coses a fer, n’hi ha diverses. Nosaltres hem arribat aquí per poder anar a veure la flora i la fauna dels parcs de Kakadu i colindants, però passejant pels seus carrers hem descobert algunes coses que es poden fer a la ciutat, i que algunes d’elles nosaltres no hem gosat per tema econòmic.

Al carrer Mitchell street , podríem dir que es concentra la oferta motxilera, i amb ella els locals de menjar i beure amb oferta atractiva, que denoten tota la influència cultural que ha rebut la ciutat.

Una oficina d’informació turística prou interessant, i un camí per la ciutat on observar el punt històrics més importants, així com alguns túnels subterranis que servien de dipòsits durant la segona guerra mundial, i que avui es poden visitar.

Passejar pels seus parcs, i creuar quatre paraules amb algun dels aborígens que asseguts en grup et saluden, i inicien conversa.

Passejar pel Mall, un carrer de botigues amb wifi gratuïta de una hora, i on trobar un petit racó d’aquells veritablement encantadors.

Una nit de cinema a la fresca, on el programa de projeccions es surt de lo més comercial.

I com no, passejar per la seva badia buscant cocodrils, o amagant-nos d’ells a la mena de piscina amb onades que han construït, per poder-se banyar amb seguretat.

El casino espera si vols gastar diners, alguna mercat i la platja, també poden ser d’interès.

O pagar entrada, i visitar qualsevol dels seus parcs temàtics, a la ciutat o a les afores. Ens ha impactat el Crocosaurus cove, on diuen que tenen els cocodrils en captivitat més grans del món, i dins d’un tub de vidre pots sentir més que veure, a una piscina com els donen de menjar. Les imatges parlen per si soles (agafades d’internet), però el preu de l’aventura també.

Però per molt que hi hagi a fer, si tens prioritats cal enllestir-les, i nosaltres les teníem. Feia uns dies que ja pensàvem en els diners, creiem que la nostre aventura no podria seguir cap a terres sud-americanes perquè no ens queden diners per a massa temps, i els vols, tant d’anada com de tornar a casa, ens reduïen més els dies de viatge. Així que posant la il·lusió que ens feia volar a aquelles terres i fer la volta al món a un sac per guardar, contemplàvem idees diverses sobre el que fer. Però calia seure, calia parlar, havíem de buscar informació, deixar-nos de fer turisme per uns dies, i definir alguna cosa que maximitzés en la major mesura el nostre ja maltret pressupost. Així que vam buscar, i després de voltar força, deixàvem la nostre furgoneta aparcada, per fer quatre nits a una habitació de motel. Dutxa diària, i per 4$ més teníem una wifi 24 hores, força decent. I allà, tot just arribar començava el nostre petit concili de successió viatgera…

Penjar posts al blog i solucionar, o al menys intentar-ho el maleit error 522, i sobretot pensar en el més enllà. La pregunta era: cap a on anem, amb el que ens queda a la guardiola?

I la resposta, per molt que era la opció menys desitjada, era tornar a Àsia. Estàvem decebuts, era com fer un pas enrere, però buscant i rebuscant, i en això l’Eva és una experta, hi havia un fil d’il·lusió al que agafar-se. I per fi, i després d’esprémer el cap, i els dits contra les tecles de l’ordinador, un somriure, una llum als ulls, i unes paraules…

Potser he trobat alguna cosa…

I Fumata blanca!!!! Habemus bitllet de retorn a Barcelona amb una ruta que ens ve molt i molt de gust, però que ja us anirem explicant més endavant que encara falta. Bitllets barats amb una ruta que ens porti de tornada, i que puguem assumir. I ja podem sortir de l’habitació, els cardenals viatgers poden retornar a la vida del fer turisme. Tot arreglat, ara a comunicar la bona noticia als que ens han demanat seriosament o en broma, que tornem ja!!! que segur els farà il·lusió.

I quan agafes una mica d’internet de mòbil per iniciar la comunicació, i transmetre una mica d’alegria als que esperen, reps un missatge. I és que quan marxes tant de temps, penses que el que deixes seguirà igual quan tornis. Que les coses no canviaran durant el teu parèntesi vital, que tots els que vas deixar seguiran allà quan decideixis que s’ha acabat l’aventura. Però lamentablement, no és així. Amb la meva àvia no ho podrà ser, perquè no hi serà. I la distància ho transforma tot, li dona un altre perspectiva a les coses. I allà apareixen moltes ganes de estar amb la família, compartir el dolor, sobretot amb la meva mare. I records, de com ella sortia al balcó a vigilar-nos mentre jugàvem perquè no ens féssim mal. Nosaltres esbojarrats, ella immòbil a dalt fent un crit de tant en tant. O els àpats que m’estaven esperant quan anava a veure-la, fa molt i molt de temps. Amanida d’enciam amb vinagre pels quatre costats, i pits de pollastre banyats d’allet. Que nítid que ho veig. Quin llarg camí que ha fet, i aquestes coses són les primeres imatges que em venen al cap, i és que a la vida com als viatges tanta cosa viscuda, i resumida en tant poc.

I avui no és un dia per celebrar, el cel no lluirà. No en té ganes. Però demà els núvols marxaran, i la nit brillarà amb més força, amb més energia. Espera’ns allà on siguis. Som viatgers, i encara que per aquest viatge no en tenim moltes ganes, segur que el farem. I allà, ens retrobarem, perquè pugis seguir cuidant-nos com has fet sempre.

Gràcies, i fins la propera.

I per a la resta, que se m’oblidava, el dia 12 de setembre a mig matí, arribem a Barcelona, així que qui vulgui venir a l’aeroport està convidat. Això si, imprescindible portar-nos un entrepà de pernil ibèric. ☺