8 de juny

Aniversari feliç, aniversari feliç… així comencem el dia, i és que tot just avui fa un any iniciàvem aquesta aventura somiada. Dotze mesos, sense sentir despertadors als quals no vols fer cas, de seguir un camí que sempre et du al mateix lloc i del que no és fàcil escapar. Però també 365 dies de no veure aquelles cares, aquells somriures que il·luminen fins i tot els dies més grisos. Petits fars d’esperança que et rebien amb un cafè de màquina mentre els teus ulls encara no s’havien obert del tot cada matí.

Queden lluny els comiats, els darrers sopars, tots els “darrers” que se’ns podien acudir, com si la nostre partida imminent fos un punt de no retorn. Vídeos, pastissos, regals, i copes amb aquells amics que estaves segur trobaries a faltar, i que no volies ara que el moment arribava, allunyar-te’n. Família que esperarà, que saps que sempre hi seran, però que amb la distància te n’adones de tot el gran espai que ocupen dins teu, i que no sempre els hi has fet saber.

I entre aquestes, un comiat, un dissabte de juny, unes pancartes ens rebien a l’aeroport per acomiadar-nos entre somriures, com sempre. Bons moments, copes de cava, i llàgrimes. Les justes, les que tot i que ho intentes, no pots retenir, com els moments, els darrers en molt de temps.

I entre boires i somnis que deia la mítica cançó, pujàvem a l’avió. Una casa desconeguda en terra de desconeguts era la nostra primera parada. San Petersburg, la ciutat on les nits són blanques, i nosaltres començàvem a perdre la por a complir els somnis sense pensar en el que diran, i també, uns quants quilos que portàvem de més. Trens, i quilometres entre escriptura desconeguda ens portaven al llac més profund del món, iniciant i acabant un país difícil.

Planúries immenses de verd i groc, eren cavalcades pels genets mongols al nostre pas, mentre amb la foscor el cel es tornava a pintar amb una altre nit estel·lar, acampats al mig del nores. El Nadam, la festa de la cabra, conviure amb les famílies, i una guia que ens va robar el cor ens endúiem d’un país per emmarcar.

Ment oberta, un somriure a la boca, fora vergonya, i un bolígraf i un paper on apuntar destinacions amb la seva forma d’escriptura, eren consells donats pel Ferran i la Mireia per entrar a Xina, i enfrontar-nos a una cultura diferent que poc a poc ens començava a encantar.

Japó era un destí somiat. La capital del sushi, on a cada petit racó, hi ha una petita barra on un home vestit de blanc està tallant peix cru per a tu. Un parèntesis en el caos del que veníem, on les visites de la Glòria, el Pere i l’Oscar sumaven a l’experiència viscuda, fins convertir-la en inoblidable.

Retornar al gegant asiàtic va ser complicat, i la segona etapa xinesa va ser una mica més difícil, convertint-se en una petita ressaca emocional post Japó. Però tot i això, mil moments per gaudir a un país, on anar-hi, és de per si una aventura.

Cels blaus com no imaginàvem, espiritualitat i una força profunda que desprèn la seva gent, tot i la ocupació armada que controlava els terrats de Lhasa. El Potala, l’Everest… Tibet és especial, sempre ho serà, perquè les coses no es veuen, es senten.

Nepal va ser dur, un país on esperàvem tranquil·litat, es va convertir en una guerra continua per moure-t’hi. Però a la tribuna d’honor dels nostres records, queden el parapent fet, la baixada per les aigües fredes i ràpides, o les dues setmanes passades a la estupa de Boudanath, entre pa amb tomàquet i truites de patates de “la Casita”.

Una Índia diferent ens esperava. De la duresa de Benares, als increïbles capvespres a les platges de Goa, passant per meravellosos regals d’aniversari, el Taj Mahal, i fer vins com a marquesos sobre les vinyes de Nashik.

L’asfalt de Kuala Lumpur ens captivava, i de fet ho segueix fent fins a convertir-se en una de les nostres ciutats preferides. Centres comercials i bona cuina ens cridaven a aturar-nos una vegada i un altre, mentre al fons, les torres Petronas s’il·luminaven per a nosaltres.

Una frontera que és un plaer passar, i ja estàvem a Singapur, la ciutat-estat, que aglutina una barreja cultural que difícilment conviuria en algun altre lloc. Enamorats de cada racó i amb la butxaca més buida ens acomiadàvem després de tres dies.

Una escala a Bangkok, i Birmània ens rebia al cap d’uns dies. El país dels somriures es donava a conèixer davant nostre, on trobàvem amics per sempre, i trepitjàvem el terra d’un país que encara és diferent a la resta. Bicicletes a Bagan, caminades cap a Inle, i mil anècdotes que sempre comencen i acaben amb un somriure.

Un altre vegada Bangkok, més concretament Kao San, que ens atrapava per passar-hi el Nadal. Pizzes, Pad-thais i fruita de carrer feien les vegades de raïm, i canelons. Passejar tigres, menjar escorpins o practicar Muay Thai convertien dies de tranquil·litat en orgies d’adrenalina.

Una de la platges més boniques del món ens esperava a Koh Rong, Cambodja. Dies al paradís, nits a l’infern hi passàvem. Cap d’any d’ampolles de vi i enyorança a Sihanoukville, i l’emoció i la ràbia caminaven amb nosaltres pels records de Tuol Sleng i els Killing Fields, que després intentàvem endolcir entre croquetes i un Costers del Segre al “Quitapenas”.

I arriba Vietnam. El país del My i la seva família, que en deu dies a casa seva ens van demostrar tot el que es pot arribar a donar sense esperar res a canvi. Uns nens que ens robaven el cor, entre els túnels de la guerra i els carrers atapeïts de ciclomotors de Saigon. La Badia de Halong era el punt culminant a uns dies inoblidables.

I tocava tornar a Tailàndia. Bangkok com no, i després camí al submarinisme de Koh Tao, i el bon rotllo de IHASIA. Un petit forat negre on caure, on el temps no passa, i que si no estàs atent potser no hi sortiràs mai perquè el lloc i l’ambient, enganxen d’allò mes.

I passant per Kuala Lumpur, fèiem rumb a Indonèsia. Volcans, temples, i un país diferent ens esperava. Cada illa respira aliena al ritme de l’altre, i entre dofins, submarinisme i l’encant d’Ubud, fèiem el preludi del retorn a la tant esperada Occidentalitat.

Nervis de nens abans del primer dia d’escola, esperant davant d’un mirall a les tres del matí a Ubud. Un avió ens duria en una estona a Perth. I ja allà, al país anhelat, ens enamoràvem de la ciutat, de passejar per un supermercat com si d’un parc d’atraccions es tractés, dels Picnics, del Helmut i el Dave, de les platges d’Esperance i la cuina del Laurenç. I com no, del viatjar en furgoneta.

Un salt que equivaldria a un continent, i la part més coneguda d’Austràlia ens esperava. Koales, l’Uluru, la gran barrera de corall, convertien els més de disset mil quilometres conduits en un increïble joc de contrastos en un país que et captiva, mentre al fons t’espera Sidney per acomiadar-te com cal.

I amb l’hivern arribàvem a Nova Zelanda. Una furgoneta espectacular ens rebia, i en ella hem passat els dies que ens quedaven fins a completar l’any com en un hotel de cinc estrelles. Paisatges de postal a cada revolt de carretera, muntanyes nevades al costat del mar, fauna marina que podries tocar, i llacs que fan del blau un color diferent al que coneixies.

Un any de coneixences, de que molts, ara ja amics, ens hagin obert les portes de casa seva amb l’excusa del couchsurfing.I així hem arribat fins aquí, a Queenstown, on l’Èlia i el Joan ens han convidat a gaudir uns dies del seu mon. Ells també ho saben, són bloggers, i entenen el que significa ser-ho per a nosaltres. Un viatge explicat, on sentir el calor dels teus i dels que poc a poc es van apropant a ser-ho.

Especialment de tres fans, que dia si, dia també fan lectura i comentari de les nostres peripècies. Un petit gran privilegi per nosaltres tenir-los aprop, a ells i a la resta, que sabem que ens llegeixen, i de tant en tant ens ho fan saber en comentaris que ens il·luminen el ulls al llegir-los.

Perquè ens agrada viatjar, i ens agrada explicar-ho, més quan de tant en tant t’arriba una comunicació d’algú que allà des de l’ombra, i en algunes de les estonetes que pot gaudir de tranquil·litat, et llegeix, i et fa emocionar quan t’explica com viatja lluny escapant d’un mal dia, mitjançant els teus ulls i les teves paraules.

I ara toca seguir, el 12 de setembre s’apropa, i xocant emocions contraposades l’esperem. Però ho farem viatjant, perquè és el nostre estat natural. Ho hem descobert empíricament, la prova és l’estat de felicitat permanent que ens acompanya a cada segon, un somriure intern que no caduca al creuar fronteres, i que esperem ens duri eternament. I per suposat que mentre el tinguem, ho seguirem explicant, i acumulant records a la motxilla que aviat no tancarà…

Ara hauria de començar a escriure el dia 365, però crec que m’he passat amb la petita introducció, així que ja serà en el proper post on explicarem les aventures viscudes a dia d’avui, que segur encara en quedaran moltes.

No deixeu de viatjar amb nosaltres…

Nosaltres no ho farem, fins que acabem el pastís, i ens passi la gana…